En aquest moment històric considerem imprescindible organitzar-nos per a donar resposta a les necessitats materials i emocionals de les nostres comunitats; desenvolupar pràctiques d’autodefensa i atac als sistemes de dominació, i desplegar imaginaris revolucionaris que s’oposin al realisme capitalista, que pretén submergir-nos en una narrativa de pacificació social i d’acceptació del statu quo com a única realitat possible.
Quan parlem d’organitzar-nos no proposem una Organització amb una proposta política hegemònica/única, perquè això ens portaria a acabar reproduint les mateixes dinàmiques de poder i opressió que pretenem combatre. Al contrari, entenem amb organització formes diverses d’avançar juntes de manera estratègica, conscient, responsable i compromesa. Un marc ètic i pràctic que sigui vertebral del nostre actuar, de les nostres eleccions quotidianes i que camini cap a un horitzó lliure de dominació, patriarcal, racista, colonial i de classe.
Som un grup transfeminista organitzat que s’articula des dels moviments socials i polítics i que busca una ruptura revolucionària amb les lògiques de l’espoli i l’explotació. Alhora, construïm comunitats de resistència capaces de materialitzar en l’ara el futur que somiem. Per a això considerem necessària una ètica militant que vagi guiant les nostres pràctiques i que ens doni eines per a combatre les actituds i valors que hem incorporat del sistema patriarcal, liberal i colonial. Com deia Audre Lorde, mai podrem desmantellar la casa de l’amo amb les eines de l’amo, per això considerem que tota proposta política necessita desenvolupar uns valors fora del sistema de dominació al qual s’oposa. Hem decidit anomenar aquesta actitud enfront de la lluita i dins d’ella com a «militància no patriarcal». La militància no patriarcal és una constant batalla personal i col·lectiva per a representar aquests valors.
No obstant això, hem de dir que definir-nos com a militants ens suposa uns quants reptes.
El primer és com superar les definicions clàssiques de “militància” i les seves pràctiques derivades. És a dir, com apropiar-nos del terme per a definir una manera de viure i lluitar, i alhora resignificar-lo allunyant-lo d’unes pràctiques que en l’experiència ens han demostrat ser tot el contrari de revolucionàries. Unes pràctiques que estan connectades a una idea de fer política des de llocs molt pocs sostenibles, i que només uns pocs subjectes privilegiats poden dur a terme. Per tant, creiem que la reproducció d’aquestes pràctiques és la reproducció mateixa dels sistemes d’opressió dels quals ens volem desfer.
El segon és com recuperar el bagatge històric i polític feminista de «el personal és polític” allunyant-nos d’unes certes derivacions més aviat liberals, individualistes, autoindulgents i de cerca del confort. Volem dir el personal és polític però, sobretot, el polític ha de ser necessàriament una qüestió personal i transcendent en la vida de qualsevol revolucionària. Finalment, som conscients que definir-nos miltants o definir el que és i ha de ser la militància, pot fàcilment caure en unes dinàmiques exclusives i dirigents, on una avantguarda il·luminada se sobreposa i imposa a altres persones sense agència. Lluny de voler crear aquesta separació, intentem, mitjançant la nostra experiència i la de les quals van estar abans de nosaltres, pensar què significa per a un grup organitzat de dones i identitats sexe-gènere dissidents el concepte de «militància no patriarcal».
Existeixen moltes definicions de la paraula militant, per a la Màquia-Azadî Jin militants són aquelles que aposten per la construcció d’un projecte polític col·lectiu i busquen incorporar, transmetre i estendre les seves bases ètiques en el seu dia a dia i en les lluites en les quals participen.
En aquest sentit, considerem com un mínim necessari tenir una pràctica de companyerisme basada en el compromís i en la responsabilitat cap a la lluita. Això significa viure sota la premissa que la nostra vida és i ha de ser un lloc de lluita, des dels petits gestos quotidians als grans exemples de les guerrilleres que creuen les nostres històries i geografies. Una idea que recull molt bé Sakine Cansiz, companya revolucionària, guerrillera i fundadora del Moviment d’Alliberament del Kurdistan i del Moviment d’Alliberament de Dones Kurdes, en el títol del seu llibre autobiogràfic «Tota la meva vida va ser una lluita». Estar en la lluita és una manera d’estar en el món, encara que canviï la forma, l’essència sempre roman.
A més, entenem la lluita no sols com un lloc de renúncies i dolor sinó també com un lloc d’alegries, celebracions, moments èpics i moments tragicòmics.
La militància no patriarcal parteix de la idea de construir vincles d’acompanyament i creixement mutu, conscients de les nostres diversitats i situacions vitals i com aquestes es tradueixen en la nostra forma de militar. Així mateix, davant necessitats individuals procurem buscar formes de cura comunitària, no liberal i individualista i, així, evitar que situacions personals es converteixin en exigències absolutes per al grup i les comunitats on lluitem.
Al seu torn, som conscients que ens travessen diferents experiències de classe, d’origen, de salut i de capacitats. Parlem diferents idiomes. Expressem des de llocs distints, de nosaltres depenen o no altres éssers… Per a nosaltres ha estat un aprenentatge que cada una tingui el seu lloc des d’on trobar un lloc col·lectiu. Ha estat un repte en un moment històric com aquest, on prima l’individualitat, l’identitarisme, la polarització i la fragmentació de les lluites.
La militància no patriarcal és una aposta contra la dissociació entre la vida i la lluita, entre el “per a mi” i el “per a fora”. Perquè la militància sigui sostenible ha d’estar integrada en les vides i cossos de les seves militants. Ha de ser lloc d’abrigall. I també, i inevitablement, de confrontació amb nosaltres mateixes. No hi ha militància en la comoditat permanent i, menys, en la no patriarcal, que desafia una manera de viure el món i de relacionar-nos.
La militància no patriarcal és una cosa que no ens han ensenyat en aquest temps i lloc en el qual vivim. És un tipus de cultura militant que anem construint, que posa en diàleg mètodes i maneres que hem après en diferents llocs i analitzant si ens serveixen o no. La militància no patriarcal és situada, no és una veritat universal.
Som militants perquè ho triem i, alhora, perquè no tenim una altra opció. Enfront de la barbàrie que ens volen presentar com un futur inevitable, només tenim les nostres comunitats resistents, les nostres organitzacions i, en última instància, la nostra pròpia vida com a única possibilitat de rescat, com a barricades físiques i simbòliques, com a promesa a les nostres filles.
Deixar de lluitar, deixar de resistir a aquest sistema, de les milers de maneres possibles, és no deixar opció de llibertat a la vida que vindrà.