Reflexions per a un 11N de vaga, autodefensa i vida

Comitès de vaga en els barris, assemblees en els centres de treball, pegades de cartells, acció directa, okupacions… La vaga de l’11 de novembre no neix del no-res: és part d’un cicle de lluita travessat per l’exigència d’un habitatge digne per a totis i pel rebuig frontal a la precarització de la vida.

Aquest cicle s’ha anat construint a foc lent des dels moviments i espais socials i polítics, on es venen cultivant xarxes de suport mutu, teixit comunitari i pràctiques quotidianes de resistència. S’ha construït en el cos a cos contra els desnonaments, en les vagues contra el genocidi en Palestina i en les vagues transfeministes del 8M. I així com s’ha construït de manera col·lectiva, estem també posant el cos, al costat de tantes companyis, perquè aquest 11N funcioni com a catalitzador: per a aguditzar, radicalitzar i expandir comunitats de resistència capaces d’esquerdar els sistemes de dominació patriarcal, colonial i capitalista.

Aquest cicle no és un fenomen aïllat dins de les nostres fronteres. El context actual pre-vaga s’entrellaça amb una onada global de revoltes socials que estan sacsejant altres territoris com França, Itàlia, Albània o Mèxic. S’entrellaça amb la vaga del 30 de l’Octubre, en la qual estivadores organitzades del món van vincular la lluita contra la militarització i el genocidi amb les lluites socials per les necessitats basicas d’una vida digna , i van construir una vaga internacionalista en més que 110 ports a Europa, Àsia, les Americas i Africa, fins i tot el port de Barcelona, parant la circulacion de mes de 2.8 mil miliones de capital.

La Màquia volem contribuir amb algunes reflexions que hem teixit col·lectivament amb altres companyis,  al calor de la lluita. En el següent text, tractarem de desenvolupar dos eixos: una mirada radical de la vaga des dels marges i la urgència d’entrellaçar lluites per a aprofundir bretxes contra els sistemes de dominació.

Cap a una perspectiva radical de la vaga, des dels marges

Possiblement, un dels principals reptes és construir una vaga general radical, des dels marges. Considerem que es tracta d’una necessitat política que ens obliga a encarar col·lectivament diferències i limitacions.

Sovint topem amb una definició massa restrictiva del que s’entén per «treball», pensada gairebé en exclusiva des de la producció salarial clàssica i apel·lant a un subjecte molt concret: l’home cis-hetero-blanc amb contracte regulat. No obstant això, per a preparar una vaga amb una perspectiva veritablement radical, que incorpori els eixos transfeministes i antiracistes, és necessari descentrar la producció i reconèixer que la reproducció social sosté el món. Qui han estat sostenint els sindicats d’habitatge i posant el cos en els desnonaments? Les tasques de cura, la llar, l’economia informal, les treballadores internes i les persones migrades i racialitzades no poden quedar fora d’aquesta convocatòria. Eixamplar el subjecte polític significa que les més precaritzades no només se sentin interpel·lades, sinó que siguin el cor palpitant d’una vaga perquè sigui veritablement radical.

L’esclat social recent, amb la joventut en primera línia, les acampades i la feina als barris han demostrat que el carrer desborda al subjecte polític tradicionalment organitzat en les vagues «clàssiques». No, no totis som la mateixa classe obrera, i aquesta diversitat és una potència que no podem intentar disciplinar ni homogeneïtzar. Aquesta mateixa rigidesa la trobem quan la lluita per l’habitatge es mira únicament des del prisma de l’inquilí formal, deixant en un punt cec les realitats de l’okupació precària, el sensellarisme o els assentaments. Experiències com les de Santa Coloma, on la PAHV, les plataformes contra el sensellarisme i el moviment okupa creuen camins de manera quotidiana, ens mostren com les estructures flexibles i autogestionades permeten adaptar-se a trajectòries i necessitats diverses sense exigir a la gent que encaixi en un motlle sindical estàndard, ni caure en discursos del «bon o mal» inquilí o «qui mereix habitatge digne». Aquesta ampliació del subjecte polític implica també desbordar la separació entre l’urbà i el rural, reconeixent que les lluites per l’habitatge i per la defensa de la terra formen part d’un mateix conflicte contra la despossessió i la mercantilització de les nostres vides. 

En aquest sentit, la radicalitat de la vaga no es mesura per la fortalesa d’una sigla o d’una estructura concreta, sinó per com de construïda i arrelada estigui en la base, amb tota la seva diversitat. La vaga no és un fi en si mateix ni un acte formal, sinó una eina material de pressió; si s’organitza de manera vertical des de dalt, perd tota la seva capacitat de transformar les comunitats que habitem i en les quals resistim. Per això és necessari fomentar l’autonomia i superar la falsa dicotomia imposada pel poder entre protestes «legítimes» i «il·legítimes». Quan en contextos preelectorals s’imposa el discurs pacificador de «som manifestants, no delinqüents», es crea una divisió perillosa que criminalitza l’acció directa i l’autodefensa. L’okupació, els talls de carrer i el sabotatge són eines històriques de lluita, a les quals no podem renunciar per a encaixar en la pau social de l’Estat.

Perquè aquesta vaga sigui realment de totis, és necessari traduir la teoria en infraestructures materials de suport, redistribució i autodefensa. Les caixes de resistència són indispensables per a trencar el xantatge econòmic sobre lis treballadoris precaritzades i no regularitzades, mentre que els punts de cures posen en el centre allò que el capital invisibilitza. Cal anar més enllà i escoltar experiències com les de les treballadores de cures (per exemple, del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional o Sindillar), que reclamen suports específics per a fer possible la seva participació. Així mateix, davant una joventut constantment assenyalada i reprimida, és urgent col·lectivitzar els coneixements de seguretat i antirepressió més enllà dels entorns de militància.

Preguntar-nos sobre la vaga significa preguntar-nos què queda l’endemà: quin teixit comunitari, quines xarxes d’autodefensa i quina capacitat d’organització romandrà en els barris quan la jornada hagi finalitzat.

Una vaga que entrellaci diferents lluites per a aprofundir bretxes contra els sistemes de dominació

En les reflexions anteriors anticipàvem la necessitat de travessar la vaga des d’una perspectiva transfeminista i antiracista. Aprofundir en aquests llaços no es tracta d’un adorn discursiu, sinó una perspectiva fonamental per a fer tremolar l’aliança criminal dels sistemes de dominació. El capitalisme, el patriarcat, el colonialisme i l’autoritarisme estatal no actuen com a compartiments aïllats; es nodreixen recíprocament i operen en xarxa per a precarizar les nostres existències. Per això, una vaga que pretengui obrir bretxes reals en el sistema ha de ser capaç de desemmascarar i copejar aquells nusos on l’especulació immobiliària, la violència institucional i el negoci de la mort s’encaixen la mà.

No és casualitat que el capital que desnona lis nostres veïnes en els barris sigui el mateix que finança l’ocupació i el genocidi en Palestina. Existeix un fil directe que connecta la barbàrie del sionisme amb la gentrificació i la despulla de les nostres ciutats: els fons voltor i els conglomerats d’inversió que acaparen habitatges, disparen els lloguers i expulsen a les comunitats dels seus territoris són, en molts casos, els mateixos actors financers alineats amb el complex militar i industrial de l’economia de guerra. La lluita pel sostre no pot desvincular-se de la solidaritat internacionalista; assenyalar als voltors immobiliaris que especulen amb els nostres barris és també copejar als còmplices del colonialisme a escala global.

De la mateixa manera, l’arquitectura de les fronteres i el racisme estructural de la Llei d’Estrangeria són eines fonamentals per a la precarització i l’especulació amb la vida. Les barreres infranquejables per a accedir a un lloguer digne sense regularització administrativa, el xantatge quotidià de les deportacions, les batudes racistes i la indústria militar-fronterera no són fallades del sistema, sinó engranatges dissenyats per a mantenir-nos en la més absoluta indefensió. Enfront de les polítiques de mort i frontera que s’acarnissen a Ceuta i en tantes altres perifèries, pensem que el crit de «Ni desnonaments ni deportacions» és una consigna clau: només agitant onades de solidaritat internacionalista, antiracista i antifeixista serem capaces de construir una autodefensa comunitària que garanteixi el dret a la vida per a totis.

Lluitem perquè la construcció de la vaga i el 11N en si sigui una demostració de la capacitat col·lectiva de projectar les comunitats de resistència que habitaran el dia després. Sortir a la vaga des dels marges és desbordar els carrers amb la certesa que la vida només se sosté col·lectivament: cuidant a lis nostres companyis, parant els desnonaments i les deportacions, i desmantellant la pau social que pretenen imposar-nos.

Que la ràbia acumulada es transformi en un foc capaç d’esquerdar els fonaments del patriarcat, el colonialisme i el capital.

Que el 11N no quedi en un dia de vaga i lluita, sinó un episodi catalitzador que expandeixi la radicalitat, la lluita i la resistència contra tots els sistemes de dominació.