En els darrers dies, concretament des del 28 de febrer de 2026, l’atenció internacional s’ha concentrat en les declaracions oficials, els moviments militars i el preu del gasoil. Els atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran i, posteriorment, contra el Líban, han estat narrats principalment des d’una lògica geopolítica: les tensions al voltant de l’estret d’Ormuz, el pes de la inversió militar a l’OTAN o la disputa pel lideratge estatal a l’Iran.
Tanmateix, aquest marc d’anàlisi, reproduït no només pels grans mitjans occidentals, sinó també per part de certes retòriques d’esquerra, torna a relegar a un segon pla aquelles persones que viuen i resisteixen sobre el terreny. Un cop més, les eternes oblidades de la política internacional són les comunitats que habiten els territoris ocupats, els pobles que sostenen la vida quotidiana sota la pressió constant del colonialisme, la violència i el desplaçament.
En els paràgrafs següents intentem traslladar la situació que travessen les comunitats de la Palestina ocupada, concretament a Cisjordània. Ho fem també com una crida a la solidaritat internacionalista amb aquelles persones que lluiten contra els estats i els sistemes de dominació i, de manera particular, amb els pobles de Palestina i del Líban.
Relats des de la Palestina ocupada, Cisjordània
Després del 7 d’octubre de 2023, a Cisjordània s’ha intensificat allò que moltes comunitats anomenen “la guerra silenciosa”: una annexió de facto que, després de l’aprovació del projecte d’annexió al Parlament israelià, comença a adquirir també forma jurídica. Sobre el terreny, aquesta política es tradueix en un setge cada cop més asfixiant. Les comunitats palestines viuen literalment envoltades d’assentaments colonials; el resultat són atacs constants, demolicions d’habitatges, robatoris de bestiar i terres, i agressions que, cada vegada amb més freqüència, acaben en assassinats.
En el context dels atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran, l’Estat israelià ha aprofitat per intensificar la seva ofensiva a Cisjordània. Colons armats patrullen les carreteres en vehicles adornats amb banderes israelianes, actuant a la pràctica com a grups paramilitars. Allà on abans hi havia llars palestines, ara els colons hi col·loquen grans banderes del seu Estat sionista. En aquest clima d’impunitat, l’ús d’armes de foc contra la població palestina esdevé cada cop més habitual.
Només en la primera setmana posterior a l’inici de l’ofensiva contra l’Iran, els colons van assassinar almenys sis màrtirs. Entre elles, els germans Mohammed (52) i Fahim Mu’amer (48) a Qaryout; els germans Amir Mohammad (28) i Khaled Shnaran (33) a Khirbet Wadi Al-Rakhim; i Thaer Farouq Hamayel (24), Farea Jawdat Hamayel (57) i Mohammad Hassan Murra (55) a la comunitat d’Abu Falah, a l’est de Ramal·lah. A això s’hi afegeixen atacs brutalment violents a Masafer Yatta: la crema de dues cases a Al-Halawi, l’atropellament d’una nena per un vehicle de colons o l’ús de gas pebre contra una família durant l’iftar en dos dies consecutius.
Com si aquesta situació no fos suficient, l’Estat israelià està utilitzant la narrativa de la “seguretat” davant l’Iran per impulsar nous projectes d’infraestructura colonial. Entre aquests destaca la construcció d’un mur d’apartheid d’aproximadament 500 quilòmetres i una carretera “exclusivament per a jueus” a la Vall del Jordà, que connectaria els Alts del Golan amb el Mar Roig. Aquest projecte té una conseqüència directa en l’augment significatiu de la violència contra les comunitats de la Vall del Jordà per forçar-ne el desplaçament. La situació actual implica més assetjament i violència, desallotjaments de centenars de famílies palestines i l’espoli de les seves terres. De fet, almenys setanta famílies ja han rebut ordres de demolició dels seus habitatges.
El mur dividiria Cisjordània en dues parts, consolidant una de les expressions més clares de l’annexió de facto del territori. Les comunitats denuncien que la situació és cada cop més insostenible: viuen envoltades per l’expansió colonial i suporten atacs quotidians per part de colons, unitats militars, policia i exèrcit. I, tanmateix, la seva determinació continua sent romandre a la terra. Resistir, dia rere dia, davant la violència, els atacs sistemàtics i cada intent d’expulsió.
Al mateix temps, diverses veus de les comunitats ens adverteixen que Israel podria intentar convertir el Líban en la pròxima Gaza, i que els bombardejos actuals podrien marcar l’inici d’un altre cicle de genocidi i destrucció massiva. En els darrers dies, atacs israelians han colpejat objectius civils al país, entre ells la Universitat de Beirut, provocant més de 700 morts, incloent-hi més de 100 infants, i entre 800.000 i un milió de persones desplaçades internes.
Mentre les anàlisis internacionals continuen centrant-se en equilibris estratègics i xifres energètiques, en aquestes terres la història s’escriu d’una altra manera: en comunitats que, malgrat la violència i l’aïllament, continuen apostant per romandre, sostenir la vida i resistir.
No n’hi ha prou amb mirar: cal posar el cos en la lluita
Hi ha una pregunta que travessa les nostres realitats com a internacionalistes: què significa la solidaritat quan la violència esdevé quotidiana i les imatges de la guerra circulen sense descans per les nostres pantalles?
En els darrers anys, el món ha estat testimoni d’una cobertura constant del genocidi a Gaza. Tanmateix, la visibilització per si sola no és suficient. L’exposició permanent a imatges de destrucció i mort corre el risc de produir l’efecte contrari: una normalització de la violència que converteix les víctimes en xifres i deshumanitza el sofriment. Quan la tragèdia es mesura únicament en estadístiques, les vides que es perden deixen de percebre’s com històries concretes.
Per això, la difusió del que està passant és imprescindible, però no suficient. Sense organització ni acció, sense posar el cos en la lluita, la mediatització corre el risc de convertir-se en una forma de consum de la tragèdia. Malgrat les mobilitzacions multitudinàries en diversos països exigint la fi del genocidi, sembla que inconscientment hem abaixat la guàrdia després de l’Acord de Pau d’octubre de 2025 (tot i que s’han registrat més de 1.500 violacions de l’alto el foc); des de Cisjordània encara podem sentir els bombardejos sobre les terres de Gaza.
Davant d’això, les comunitats en resistència insisteixen en reiniciar cicles de lluita i resistència; en la necessitat permanent d’una solidaritat que vagi més enllà de la paraula. Una solidaritat capaç de traduir-se en acció política concreta: des de l’organització de campanyes de boicot, desinversió i sabotatge en diferents territoris del món, fins a la presència internacionalista als llocs on les comunitats lluiten per romandre a les seves terres. Entre tardes amb te de maramiya, khubz i zaatar, conversem sobre utilitzar el privilegi que envolta els nostres passaports, allà on sigui; reconstruir les xarxes de resistència i mobilització per confrontar internacionalment les polítiques d’ocupació, apartheid i colonialisme.
Davant la maquinària de guerra i el silenci que l’envolta, la solidaritat internacionalista continua sent una de les poques forces capaces de trencar l’aïllament de qui resisteix. I perquè, en última instància, la pregunta que queda oberta no és només què està passant a Palestina o al Líban, sinó què estem disposades a fer, des de cada lloc del món, per confrontar els sistemes de dominació.