El 1r de maig és un dia de lluita obrera a tot el món. Un dia que es va instituir després de l’assassinat de cinc obrers anarquistes durant la vaga de 1886 per la jornada laboral de vuit hores a la fàbrica de McCormick de Chicago.
Aquests companys i companyes van lluitar per a millorar les seves condicions de vida i, per això, van ser assassinats. Reduir aquest fet a una qüestió laboral seria oblidar-nos d’alguna cosa que està en la base de l’ètica anarquista i revolucionària: van morir per la llibertat de totis a tot arreu i contra l’explotació i l’espoli. El seu assassinat va deslligar una ona de solidaritat internacionalista que avui dia continuem recordant com a part imprescindible de la nostra història i de la nostra mística revolucionària.
La història no és lineal, però construeix els fonaments del futur que tenim per davant. Quan mirem aquest present de misèria, de feixisme i de desbordi autoritari, volem recordar a aquestes obreres en lluita, però volem fer-ho de la forma que avui té sentit.
L’explotació i l’espoli arrasen de forma molt diferent a qui lluita per la vida o, en molts casos, la supervivència. Lluitar per condicions de vida dignes ens obliga també a veure les diferències entre nosaltres. Sense aquesta mirada mai serem capaces de lliurar una batalla ètica a l’opressió.
Podem lluitar per sous més dignes i lloguers més barats, però mentre tinguem papers i poques càrregues familiars no podrem ser mai, des d’un punt de vista material, el mateix que qui sobreviu en l’economia submergida o en condicions de gairebé d’esclavitud, amb la inseguretat constant d’acabar al carrer i la responsabilitat de remeses mensuals o càrregues familiars.
Un procés revolucionari transfeminista i anarquista es construeix des del reconèixer i abraçar aquestes diferències sense que les mateixes ens separin, sinó al contrari, que les alimentin, les tensionin, les reptin, les radicalitzin i, així, enforteixin la lluita.
La necropolítica també es desplega aquí. En aquests carrers, cantonades, mercats i estacions, on la violència policial i les batudes intenten disciplinar i eliminar a les persones sense papers, gitanes, àrabs o a les putes, els manters, les persones trans o les persones que ocupen. L’anàlisi històrica del capitalisme racial ens ensenya que existeixen variables importants en les relacions entre explotadors i explotades i també entre les mateixes explotades. No fer-nos càrrec d’aquestes variables ha permès que la classe dominant les hagi capitalitzat per a continuar omplint-se les butxaques.
Sabem que no es pot batallar per drets quan el dret ha construït amb sang les línies divisòries de les nostres diferències: qui està dins, qui està fora i qui només és un número destinat al sacrifici del capitalisme, del patriarcat, del racisme i del sionisme.
No som la mateixa classe obrera, però estem al mateix costat de la barricada.
Avui no lluitem només per sous més dignes o més drets, com els anarquistes que no només es van rebel·lar per les vuit hores o condicions de treball més dignes aquells dies de revolta el 1886. Van lluitar i van morir per un món sense explotació; ni estats; ni pàtries, ni fronteres.
Avui aquí seguim: teixint aliances, xarxes de suport mutu, confrontant, conspirant, esmolant i afinant.
Per la memòria dels que van venir abans. Per Lucy Parsons, anarquista filla d’esclava, que va encendre amb les seves paraules i accions les revoltes del maig de 1886 i el company del qual era un dels màrtirs de Chicago.
Per les putes, les travestis, les internes, per qui va saltar la tanca, per qui lluita amb armes i qui ho fa amb olles. Per qui resisteix en el quotidià sense medalles, per les mares que lluiten contra la DGAIA.
Per totis nosaltres. Per un 1 de maig transfeminista que inspiri la nostra lluita de cada dia. Per l’anarquia!