Avui, 12 d’octubre, un any més, es commemora el genocidi perpetrat sobre els pobles d’Abya Yala. Un any més l’estat espanyol celebra el supremacisme blanc representat a través de l’anomenada hispanitat: el sentiment nacionalista que no deixa de ser un culte a la història sanguinària de formació de l’estat espanyol.

Un cop més, es fa d’aquest supremacisme històric un espectacle de masses per atiar aquest culte a l’estat. S’encoratja el feixisme de carrer a ocupar l’espai públic a lluir les seves insígnies, tot violentant qui no s’alineï amb la norma imposada.

Enguany, hem vist com des d’alguns governs d’Abya Yala s’ha apel·lat directament al govern espanyol i la seva responsabilitat de reconeixement i reparació. Però no ens enganyem, cap govern tindrà mai la voluntat de fer cap tipus de reparació, no els interessa pel projecte estatal, ni pel sistema capitalista. Que qualsevol tipus de declaració no és més que una estratègia de propaganda i de netejar la seva imatge per poder seguir com fins ara.

Això ho veiem molt clarament aquests dies. Aquest octubre ja s’ha complert un any des que s’està televisant en viu un genocidi, el del poble palestí a mans de l’estat assassí d’Israel, amb la complicitat d’altres estats i la connivència d’empreses que en treuen profit capital.

Els altres estats s’emmirallen en el supremacisme de l’estat d’Israel i desitgen per a si mateixes la seva força militar, i sobretot la impunitat amb què actua. Això correspon a una estratègia de perpetuació a base de pur racisme. Aquest racisme, que està molt viu, sosté el sistema, un sistema capitalista, patriarcal i colonial.

Mentre se’ns omple d’imatges sobre supremacisme blanc, queden amagades les històries de resistència de molts dels pobles i grups humans colonitzats. Com la revolució haitiana, l’única revolució de la història portada a terme per persones esclavitzades, que va acabar amb la independència d’Haití – la primera d’Abya Yala i far d’esperança per totes les que van venir després – l’abolició de l’esclavitud i de la jerarquia racial. Un altre cas, al nostre territori, és la resistència del poble gitano davant dels intents d’extermini, epistemicidi i assimilació, que són un intent sistemàtic d’erradicar una forma de viure que desafia l’ordre social blanc i paio imposat pel regne d’Espanya.

Dedicar un dia a la hispanitat, al sentiment nacionalista i de superioritat, serveix per seguir construint el mite nacional de supremacisme i a la vegada seguir silenciant i esborrant aquesta memòria dels pobles, que segueixen patint la violència més cruenta. Tot i així, els pobles com el gitano, el palestí o el kurd segueixen resistint els intents de supressió i aniquilació.

Com be ens explicava la Silvia Baraldini a les jornades de «Dones més enllà de les armes», és la nostra responsabilitat com a revolucionàries fer memòria, alçar la veu contra el colonialisme i el racisme, posar el cos en aquesta lluita sabent ocupar el lloc que ens toca i seguir construint aliances amb les dissidències.