A la Màquia-Azadî Jin, considerem necessari tractar temes com el feixisme o l’antifeixisme, que tant de pes han tingut a l’estat espanyol i a Catalunya, tant en la història passada com en la present, per a consolidar una anàlisi de context a partir de la qual desenvolupar la nostra proposta política. Moltes vegades en parlar es generalitza, igualant el feixisme a l’extrema dreta, o a l’antifeixisme de carrer amb el d’urnes, com si tot fos el mateix. Creiem, que la superficialitat a l’hora d’analitzar aquests aspectes, poden portar també a una superficialitat d’estratègies i tàctiques d’oposició; i al feixisme, hem d’atacar-lo d’arrel. Així doncs, comencem.
Per a començar, creiem important parlar de l’absència de perspectiva transfeminista i antiracista dins de la lluita antifeixista. Considerem que hi ha una dificultat de superar una lectura clàssica d’aquesta lluita. La lectura clàssica de la lluita antifeixista deixa completament invisibilitzades a unes certes subjectivitats que, des del nostre posicionament polític, han de ser tingudes en compte. Si una lluita està conformada en la seva majoria per subjectes blancs, homes i cis, incapaços de revisar el que moltes vegades són actituds intrínsecament reaccionàries, racistes i patriarcals, en la pràctica antifeixista es reflectiran
mancances i aquesta quedarà obsoleta.
Ens trobem davant un antifeixisme militant que ha perdut la capacitat d’anàlisi, que es mesura només en una presència al carrer. La presència als carrers és molt necessària, però per si sola, sense anàlisi, resulta incapaç d’abraçar la diversitat de subjectes. Això, al seu torn, es converteix en una incapacitat de combatre pràctiques i ideologies feixistes que travessen les realitats de formes més complexes i polifacètiques. Aquestes pràctiques i ideologies formen part del que anomenem «extrema dreta». S’inclouen dins d’aquest terme tota una sèrie d’instàncies que declaren defugir del feixisme clàssic però que, en realitat, també són feixistes (per exemple, pràctiques on predomina la supremacia del subjecte heteroblanc hegemònic).
Històricament, podem afirmar que els moments àlgids de l’extrema dreta en diferents contextos socio-històrics s’han caracteritzat per una sèrie de factors comuns en els seus discursos: una “amenaça que vindrà”, una sensació col·lectiva de por o abandonament per part de la institució i una crida urgent d’actuar contra “l’altre” que amenaça tota la “estabilitat” aconseguida fins a aquest moment.
En els últims vint anys, trobem diversos elements que han participat en el creixement d’una sensació col·lectiva de por: l’11 de setembre del 2001, on es produeix un esclat del món occidental neoliberal, que fins al moment semblava invencible; la crisi del 2008 i el seu cop inesperat en les aspiracions de seguretat i estabilitat d’una classe treballadora concreta; la denominada “crisi dels refugiats” en el 2015; la recent crisi del COVID-19 en la qual s’usa una retòrica profundament militaritzada; i, per a acabar, la focalització actual en la crisi climàtica. Aquestes crisis no atempten només a una qüestió material, sinó que serveixen a l’extrema dreta per a inserir una profunda “síndrome de l’abandonament” institucional i polític. Així com un relat nostàlgic de temps anteriors on l’estabilitat del “triomf a través de l’esforç” (meritocràcia) ja no té cabuda perquè no hi ha un poder estatal que la proveeixi, sinó que, per contra, permet que l’aliè, “els altres”, accedeixin arbitràriament a una suposada (i falsa) obtenció de drets.
Davant aquesta situació, s’enalteixen uns certs valors en la societat, que ja podíem observar en el sorgiment de l’ultranacionalisme a principis del segle XX: la família (entesa com un microsistema on experimentar la “confortabilitat” de l’ordre a través de la jerarquització de rols de gènere i socio-adquisitius), la pàtria (com un compendi intricat de característiques nacionals, entre elles la blanquitud i la professió de la religió imperant) i l’autoritat (que garanteix la permanència de l’anterior, ja sigui per mitjà de l’actuació directa i simbòlica ― estat― o per actuació delegada ―exèrcit, policia―).
No obstant això, el discurs de l’extrema dreta no és immutable, es modifica de mode camaleònic segons el context. Com a exemple d’aquesta habilitat, podem veure en l’actualitat que el genocidi al poble palestí per part d’Israel està cridant al posicionament de la resta d’estats-nació i, sense cap sorpresa, observem com els principals aliats del país colonitzador estan sent aquells territoris dirigits per l’extrema dreta. On abans hi havia odi i extermini cap al poble jueu, avui hi ha agermanaments que assenyalen la legítima defensa del poble palestí com a culpable i les pràctiques solidàries internacionalistes com a antisemites.
Tornant als factors comuns del discurs de l’extrema dreta, es promou també una crida urgent a actuar per a protegir la nació. Aquí és on situem a multitutd de persones fàcilment persuasibles per una explicació simplista: que han de defensar-se de l’amenaça que ve o que ja és aquí. A més de generar la proliferació d’invencions absurdes, àmpliament utilitzades per l’extrema dreta per a difondre el seu discurs d’odi, això també comporta altres conseqüències: la “cerca del culpable” para a la ruptura social i el retorn a la tradició nacional com a garant del benestar.
Un exemple d’això podríem trobar-lo en la consolidació d’un moviment transexcloent en l’estat espanyol, que amenaça la integritat d’identitats dissidents. La participació de dones (cis) en espais assemblearis suposadament feministes i la seva manifestació transexcloent és cada vegada major i s’adapta de manera mesquina a espais propis de l’extrema dreta. Això fa que, amb l’autodenominació de «les oblidades», que ara seria el suposat esborrament de les dones, es permetin tot tipus de violències. I així sorgeix un nou (i vell) subjecte culpable: les identitats dissidents, i un binomi categòric al qual tornar: home i dona cis i blancs. Una vegada plantejat aquesta breu anàlisi sobre els discursos de l’extrema dreta i les seves estratègies a l’estat espanyol, volem recuperar l’inici amb el qual comencem aquest article.
Comencem, parlant sobre un subjecte antifeixista clàssic del qual defugim i critiquem, però alhora, també volem posar de manifest una altra tendència de l’ampli ventall de les esquerres que tampoc ens pertany. No ens regim pel antifa clàssic, però tampoc pel antifa de les urnes.
Volem subratllar que no entenem l’antifeixisme com una ideologia o pràctica per si mateixa, sinó que quan parlem d’aquest, ho estem fent des del lloc de resposta, reacció; un anti. Per tant, ser antifeixista no comporta que tots els subjectes contraris al feixisme hàgim necessàriament de compartir valors, estratègies o un marc polític comú. La premissa aglutinadora d’una esquerra que comparteix una condemna a la negació de l’existència de moltes, no ens fa considerar que estiguem al mateix costat de la barricada. Aquesta lògica invisibilitza corrents polítics prèviament segmentats que ara formarien part d’un pacte no
escrit i que, a més, si intenten anomenar aquestes diferències i posicionar-se es converteixen en alguna cosa així com traïdores del triomf de la socialdemocràcia. Alguna cosa que ja es va poder observar en la segona república i la guerra civil espanyol on, com reflexionava Laura Vicente:
[…] la solució era evident: unitat antifeixista per a la reconstrucció de l’estat, dels tribunals, de l’exèrcit regular, per al retorn de la propietat privada i la devolució dels béns expropiats i així liquidar les empreses i terres col·lectivitzades. En definitiva, la liquidació
de la revolució i la volta a la normalitat ja que no era el moment de la revolució.
La mateixa retòrica que entén a l’antifeixisme com deure moral de tot ciutadà bo i just converteix aquesta pràctica en un contenidor fals que acaba arraconant pràctiques revolucionàries i antiautoritàries cap a la deriva d’una unió reformista. El que una àmplia esquerra inciti sota aquesta ètica a anar a les urnes com a fre de l’extrema dreta, comporta la cancel·lació d’un llegat de l’antifeixisme combatiu i radical en el qual sí que creiem per a transformar la societat.
Davant aquest panorama, creiem necessari exposar la nostra proposta. Igual que els discursos d’odi s’expressen tant en allò material com en allò simbòlic, nosaltres creiem que les nostres pràctiques i discursos requereixen d’un pla també simbòlic amb el qual defensar se. No necessàriament significant això un full de ruta clar per a arribar a una meta, sinó una generació d’altres possibilitats. Per això, per a nosaltres és imprescindible recuperar la idea de la comunitat i d’aquesta com a resistència, alguna cosa així com “illes de comunitat utòpica”.
En el nostre fer polític, la manera de poder aplanar camí en la creació d’aquests pensaments utòpics que contrarestin l’imaginari imperant, és construir comunitats de resistència on els que estiguin en valor siguin una sèrie de principis bàsics que ens allunyin de la por. Fa uns mesos, una companya, Paqui Perona (activista gitana) ens explicava:
[…] En la meva cultura, un valor importantíssim és la comunitat. Encara que visquem en un sistema individualista y neoliberal, trobem eines i maneres de poder continuar mantenint una vida comunitària.
Si entenem la comunitat no només com un conjunt de persones que comparteixen territori, sinó com el fet de compartir un sentiment de pertinença que és decidit i coherent amb altres amb uns valors i un designi de resistència afins, podem imaginar una trinxera que ja no és abstracta. Una fortalesa tàcita i desafiadora que es protegeix davant qualsevol amenaça, tant terrenal com estructural. Des d’aquí, sí que podem imaginar la nostra utopia, una que contraresti l’odi.
Així mateix, som conscients que, amb els discursos de l’extrema dreta, en generar una esfera de la por, es genera una pràctica amb la qual perilla la nostra salut, tant física, mental, com a organitzativa. Contra això, nosaltres apostem per l’autodefensa transfeminista, per fer nos càrrec de vetllar per la nostra integritat: mai plantejarem una defensa que vagi de bracet o a partir de la institució, aquesta no ens salva del feixisme perquè és una expressió feixista en si mateixa. Creiem en posar al servei col·lectivament una sèrie d’eines de violència defensiva que responguin de manera directa contra tots aquests atacs que no són només simbòlics sinó també materials. Creiem en la multiplicitat d’eines i esferes que abasta l’autodefensa transfeminista com a forma de resistència antifeixista.
En la trobada entre utopia i autodefensa hem de ser capaces de lliurar batalles que es donin tant en el plànol simbòlic com en el material. Resoldre problemes materials per a poder plantejar, juntes, utopies.
I també, generar imaginaris perquè allò material no quedi com una cosa anecdòtica.