Un dels pilars de La Màquia-Azadî Jin des dels seus inicis és la recuperació de la memòria transfeminista. El naixement de La Màquia va anar acompanyat del somni de juntar en un mateix espai físic a dones i persones sexe-gènere dissidents que haguessin participat en processos de lluita armada i poder escoltar els seus relats. Aquest somni es va materialitzar a
través de les jornades «Dones més enllà de les armes», on s’ha donat veu a vivències que no han tingut el seu lloc a la història política amb majúscules. Però mai vam pensar que aquest exercici de memòria seria tan important fins que hi vam ser dintre.

Investigar sobre el paper de dones i persones dissidents en processos revolucionaris i de lluita armada és trobar-se amb escasa informació, molt pocs testimonis i molt poc material escrit. Les raons d’aquesta falta de documentació són el mirall mateix del poder hegemònic i del patriarcat.

Els processos revolucionaris, al calor dels quals es formen guerrilles i grups subversius, són bretxes des d’on es poden vislumbrar nous mons possibles. Són realitats incòmodes per a l’statu quo perquè permeten trencar les normes imposades i trastocar l’ordre establert. Silenciar aquestes vivències és una de les formes que te el poder dominant per salvaguardar
la seva existència.

 La historiografia no hegemònica ha recuperat moltes d’aquestes històries de lluita. No obstant, fins i tot en els casos on s’ha aconseguit recuperar, escriure i difondre aquest material, la petjada patriarcal ha esborrat les experiències de les companyes, nombrant-les de manera anecdòtica, com a «companyes de» o fins i tot de manera poc verídica. En molts casos parlant «per elles» però «sense elles».

Se sap poc del que han aportat les dones i les persones dissidents a la nostra història, elles mateixes parlen poc del que han viscut. Moltes de les dones i dissidències que han vingut a parlar a les jornades aquests 5 anys parlaven en públic per primera vegada. En alguns casos, el silenci d’aquestes vivències havia durat més de 30 anys.

No és casualitat que les dones i les persones sexe-gènere dissidents no estiguin acostumades a narrar-se, que no es trobin còmodes ocupant un lloc de protagonistes a l’espai públic. Es tracta d’una característica sistèmica relativa a l’educació que rebem, que ens porta a pensar que la nostra experiència no l’interessa a ningú, que no hem fet res en especial, que erem
moltes fent el mateix i per què hauria de ser jo qui ho explica?

Per tots aquests motius recuperar les històries de dones i identitats dissidents és una eina d’autodefensa transfeminista.

Recuperar aquestes històries també significa donar-li importància als llaços intergeneracionals, a l’intercanvi de coneixements i aprenentatges, a la nutrició recíproca que ens aporta aquests vincles. Sense aquests vincles i aquestes històries no hi ha futur com a moviment transfeminista. Perque necessitem referents on reconeixer-nos i inspirar-nos, necessitem que ens expliquin els seus aprenentatges per enfrontar les lluites actuals i intentar no cometre els mateixos errors. Perque ens ajuden a prendre consciència que no estem soles, que moltes ho han fet abans que nosaltres i ho segueixen fent. Les seves històries ens ajuden a connectar les nostres lluites presents a les que es van donar anteriorment i a entendre com hem arribat on som.

Cada grup humà necessita crear una mitologia pròpia que el connecti amb la seva genealogia i li doni un sentit de pertinença. Que li faci sentir que forma part d’alguna cosa més gran que la seva curta existència. Les històries de totes les dones i dissidències que van fer de la seva vida una lluita construeixen aquesta mitologia, ens proporcionen un lloc d’anclatge i ens donen força per continuar.

Per això entenem que la recuperació de la memòria transfeminista és un acte de lluita i resistència. Per això, seguirem defensant que memoria és lluita.