En els següents paràgrafs denunciem la maquinària carcerària israeliana des de les veus i experiències compartides a la Palestina ocupada, Cisjordània.

Les presons sionistes són part d’una estratègia estructural de control i càstig col·lectiu, que ha experimentat un auge amb la recent aprovació parlamentària de la pena de mort mitjançant penjat per a palestins jutjats per tribunals militars. Aquesta llei s’aplica principalment a Cisjordània, però segueix la lògica del que ha passat a Gaza i podria estendre’s a altres zones sota control sionista.

Per acabar, animem totes les companyes i companys a organitzar accions i mobilitzacions al voltant del 17 d’abril, Dia de les Persones Preses Palestines.

Les presons com a estratègia de càstig col·lectiu i destrucció massiva

A la Palestina ocupada, l’empresonament no és un fet aïllat sinó una eina estructural i sistemàtica. Aquí, l’Estat sionista d’Israel desplega una doble estratègia: la violència directa i l’empresonament massiu, que es retroalimenten i operen com a formes de càstig i destrucció massiva.

Sovint, després d’episodis de violència extrema per part de colons i de l’exèrcit, arriben les detencions. No són casuals. Hem estat testimonis de com, després d’un assassinat, les forces d’ocupació tornen per arrestar familiars i veinat. Les detencions “preventives”, com les anomenen, es converteixen en una extensió de l’atac inicial.

El 16 d’agost de 2026, van assassinar el nostre company Hamdan Abu Aliya, de 18 anys, a Al Mughayer. Cinc dies després, el 21 d’agost, van iniciar el setge: desenes de colons i més de 300 soldats van assetjar el poble. Cases arrasades, oliveres destruïdes, cotxes calcinats. Van detenir diverses persones, principalment amics i familiars del màrtir, obligant-los a viure el dol entre barrots.

Mesos després, el 22 de febrer, les dues últimes famílies van ser desplaçades de la vall d’Al Khalayel, a Al Mughayer, després d’un atac coordinat entre colons il·legals i forces d’ocupació. Des de llavors, els accessos al poble romanen militaritzats diverses hores al dia, i en un matí qualsevol vam poder viure més de 16 detencions arbitràries a la carretera d’accés.

Aquests no són fets excepcionals. Formen part d’un patró que travessa la vida de les comunitats palestines. La presó és una experiència compartida fins i tot per la infància. Segons dades de l’organització AMPalestine¹, una mitjana de 47 palestinxs són detingudxs cada dia per les autoritats sionistes.

Condicions infrahumanes i resistència a les presons

Els mètodes de tortura i violència exercits contra les persones preses palestines estan àmpliament documentats per organitzacions de presoners palestins i formen part d’un saber col·lectiu sobre l’ocupació.

La joventut palestina, shabab, parla sense embuts de la privació d’educació per a menors, fins i tot per a aquells menors de 14 anys, violacions sexuals, humiliacions com obligar dones a treure’s el hijab, alimentació forçada a persones en vaga de fam i retenció de cossos després de la mort. El 2024, es reportava la retenció de 496 cossos en refrigeradors o tombes numerades².

El novembre de 2025, testimonis des del camp de Gilad, dins de la presó d’Ofer, descrivien batudes diàries, violència constant, escassetat d’aliments, dutxes amb aigua freda, exposició al fred i la pluja, pallisses, descàrregues elèctriques, gas pebre, aïllament, encadenament de mans i peus i embenatge dels ulls durant les visites.

El febrer de 2026, a la presó d’al-Juneid, a Nablus, almenys 150 detinguts estaven en vaga de fam indefinida. Denunciaven detenció arbitrària, tortura i privació de necessitats bàsiques, fins i tot sota custòdia de l’Autoritat Palestina (AP), evidenciant la doble opressió que viuen les comunitats palestines: l’ocupació sionista i el control intern de l’AP.

Malgrat aquestes condicions, la resistència persisteix. Les vagues de fam històriques —Ashkelon (1976), Nafha (1980), “Mare de les Batalles” (1992), “Viurem amb Dignitat” (2012) i “Dignitat” (2017)— i les actuals mostren la força de la resistència dins de les presons. Les fugues també han estat símbols d’esperança, com la de setembre de 2021 a Gilboa, quan sis presos van cavar un túnel per trencar els murs de la presó.

Un nivell més: la pena de mort i l’assassinat sistemàtic

Les xifres, actualitzades al març de 2026 per fonts palestines³, configuren el mapa d’una política sostinguda de control, càstig col·lectiu i genocidi:

• 9.446 persones detingudes a presons
• 3.442 en detenció administrativa, sense càrrecs ni judici
• 350 menors empresonats
• 1.249 persones de Gaza sotmeses a desaparició forçada
• 88 persones assassinades a la presó des d’octubre de 2023, elevant a 325 el total històric, mentre 766 cossos de màrtirs continuen retinguts

El 30 de març, el parlament sionista israelià va aprovar una llei que representa un salt qualitatiu en aquestes formes de control, càstig i genocidi. La llei estableix la pena de mort com a sentència pràcticament automàtica per a palestins condemnats per atemptats qualificats com a “terroristes”. El projecte contempla que les persones jutjades per tribunals militars siguin executades a la forca en un termini de 90 dies, prorrogable fins a 180. La definició de “terrorisme” que sustenta aquesta legislació és especialment àmplia: inclou actes amb la intenció de “negar l’existència de l’Estat d’Israel”, una formulació que evidencia la seva aplicació política.

Aquesta llei ha estat impulsada activament per sectors d’extrema dreta del govern. El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, un dels seus principals promotors, va celebrar la seva aprovació afirmant a X: “Hem fet història! Ho vam prometre. Ho hem complert”.

A més, s’inscriu en una estratègia més àmplia d’annexió de Cisjordània, apartheid i “neteja ètnica”, on l’empresonament massiu, la pena de mort i la violència sistemàtica formen part d’un patró d’eliminació política i territorial.

Una crida a la solidaritat internacionalista

Els discursos liberals sobre la qüestió palestina tendeixen a obviar, de manera sistemàtica, una de les peces centrals del sistema de dominació: la maquinària carcerària. Tanmateix, resulta impossible parlar de la llibertat de Palestina sense assenyalar el paper estructural de les presons i sense reconèixer la resistència sostinguda de qui les habiten, encara més en un context marcat per la recent aprovació de la pena de mort mitjançant penjat.

Les dates 16, 17 i 18 d’abril de 2026 es plantegen com a jornades d’acció global: tres dies per trencar la invisibilitat, per anomenar la violència que s’exerceix darrere dels murs i, alhora, per visibilitzar les formes de resistència que persisteixen en el seu interior.

El 17 d’abril, el Dia de les Persones Preses Palestines, establert el 1974, representa una data per visibilitzar la situació de les persones empresonades i reconèixer el seu paper dins la lluita política. L’elecció d’aquest dia està vinculada a l’alliberament de Mahmoud Bakr Hijazi, un dels primers presoners palestins alliberats en un intercanvi el 1971, convertint la data en un símbol durador de resistència i reivindicació.

Les comunitats en lluita fan una crida a multiplicar les accions: visibilitzar els rostres de les persones detingudes, ocupar l’espai públic, generar memòria davant l’intent d’esborrament.

Animem totes les companyes i companys a organitzar-se i mobilitzar-se al voltant del 17 d’abril als seus territoris. Que cada carrer, cada plaça i cada espai compartit esdevingui un lloc de denúncia i solidaritat internacionalista activa.