Sabem que a l’Estat i al poder patriarcal li interessa esborrar la nostra memòria. Es una de les seves eines més ferotges. La desmemoria ens confon, ens fa més difícil sostenir la lluita havent “d’inventar” sempre tot de nou, sense referents, sense aprenentatges… Recordar es construir-se com a comunitat, reconèixer-se i imaginar- se juntes en el futur és un exercici polític. Les identitats dissidents i les dones sabem que no podem existir fora d’aquest ideal col·lectiu.
En aquest fer memòria, que son aquests processos de memòria viva que hem viscut amb la màquia i les jornades, ens adonem que sovint les publicacions son altament feministes, encara que moltes de les entrevistades no ho siguin, no ho han sigut o no han tingut consciència de ser-ho durant els anys en els que militaven. Això ens demostra com, al final, no es l’experiència individual la que construeix la nostra experiència política, sinó el conjunt d’una multiplicitat d’experiències, una consciencia col·lectiva que supera la (in)consciencia individual i dibuixa les bases per una lluita de dones i dissidents de gènere amb arrels en el passat i projectada cap al futur.
Aquesta multitud d’experiències del passat i del present, aquestes historiografies que no pertanyen ni a la historiografia oficial, ni sovint a la historiografia alternativa dels homes-cis, les que teixeixen la historiografia feminista son les que volem visibilitzar perquè son víctima d’una doble invisibilització. Per una banda perquè es tracta d’històries de rebel·lió, de lluita organitzada, exemples que l’Estat i el poder volen esborrar del mapa. Per altra banda, per ser dones i gènere dissidents en una societat cisheteropatriarcal.