En canvi, sí que considerem que des del lloc que ocupem i pel territori concret on contextualitzem la nostra activitat política, no està de més aportar una línia anarquista en la qual basem les nostres estratègies de lluita. En concret en aquest article, ens centrarem en el perquè nosaltris parlem de terra i no territori i del perquè defensem el “ni aquí ni enlloc”.

En definitiva, parlarem de perquè considerem imprescindible una perspectiva anarquista entorn a la defensa de la terra, tant en l’anàlisi com en la posada en pràctica.

Perquè terra i no territori

La construcció de l’estat i els sistemes de dominació no poden entendre’s l’un sense l’altre. De la mateixa manera, la devastació de la terra és una opressió comuna i necessària en qualsevol context on existeixi aquesta institució. Creiem que una de les expressions més primàries de l’autoritarisme i el poder radica en una jerarquització estructural de la vida, amb la qual se li atorga a una espècie – la humana – la prerrogativa de dominar tota la resta, donant peu a una dominació que no sols es visibilitza en l’ocupació i destrucció d’espais, sinó també en el saqueig extrem de recursos, en l’explotació d’altres vides i en l’extractivisme colonial que divideix el món en territoris explotats i territoris explotadors.

Encara que potser resulta evident, volem recalcar que nosaltris (Catalunya) formem part dels segons: un territori que creix i especula a partir de la devastació extractivista d’uns altres. I això, considerem, requereix un fort compromís i responsabilitat política.

Si intentem fer una lectura internacional sobre la relació entre l’estat i la devastació de la terra, se’ns fa impossible no endinsar-nos també en una anàlisi que tracta sobre colonialisme i sobre sistema-fronteres. Sobre això, podem trobar nombrosis autoris i experiències de lluita en altres territoris no occidentals que viuen encarnadament les conseqüències de l’extractivisme colonial en les seves vides i per això no desenvoluparem molt aquesta qüestió. En canvi, com a grup polític que s’organitza en aquest territori, volem tenir en compte totes aquestes anàlisis i demandes que van fent companyis i relacionar les estratègies de lluita que plantegem aquí amb el que ocorre en altres llocs.

Creiem, per tant, que és imprescindible tenir una política situada en les realitats i explotacions en aquest territori (que també n’hi ha) i alhora, un accionar polític que miri més enllà d’una delimitació territorial, una frontera que no reconeixem. És des d’aquesta perspectiva, que parlar de territori se’ns queda curt i delimitat i que, en canvi, parlar de terra ens fa recordar, cada vegada que ho anomenem, que el que fem aquí ha de ser a partir d’una política internacionalista i anarquista. Sense fronteres i per la defensa de la vida. Per tota ella.

Ni aquí ni enlloc

Per a obrir aquest apartat, ens fa especial il·lusió citar les paraules d’una companya, la Miren, que ja en la primera edició de les jornades Dones més enllà de les armes al 2019 ens convidava a fer aquesta reflexió i ens recordava, des de la seva experiència, que tampoc és una cosa tan nova:

“ […] va ser molt interessant perquè va haver-hi un debat, encara estic parlant de finals dels setanta, que pot semblar absurd. Però qui sigui d’Euskal Herria o la conegui m’entendrà perfectament: el debat anava de si havíem de ser antinuclears o anti Lemoiz, la zona on s’anava a posar la central nuclear. La major part de les participants de les assemblees i comitès, per descomptat, eren anti Lemoiz inicialment, però amb la formació i debat, vam anar evolucionant de manera col·lectiva a postures anticapitalistes. (…)”

Quan s’insereix un macro projecte en aquest (o qualsevol) territori la nostra resposta ha de ser específica amb les conseqüències del mateix en el lloc en concret. Conseqüències que van des de l’entorn en si com també en les vides que habiten en ell (ja siguen humanes o no humanes). Creiem, a més, que assenyalar les amenaces específiques de l’impacte del projecte, ajuda també a contagiar la necessitat d’una resposta col·lectiva per a enfrontar-nos a ell.

Igualment, també creiem que assenyalar el circuit internacional que implica aquesta amenaça en concret, és el que pot fer que l’enfrontament siga realment contundent.

Si la nostra política pretén confrontar una cosa tan internacional com la devastació de la terra, hem de poder situar les expressions d’aquesta com a part de l’entramat global colonial. De poc ens serveix paralitzar la construcció d’un complex turístic en uns quilòmetres en concret o en uns altres més enllà, ja siga dins de l’estat com fora d’ell. L’efecte conegut com NIMBY (Not In My Back Yard – no al meu pati posterior) és una de les majors expressions individualistes i de benestar personal i com a grup polític hem de confrontar aquest discurs.

Les agressions a la terra i les conseqüències en les vides de l’entorn no poden delimitar-se a un territori delimitat on potser pot haver-hi una major o més acomodada possibilitat d’enfrontament. Això degut, per exemple, a haver-hi més comunitats en lluita, major capital econòmic que permeti una major repercussió o uns valors progressistes del canvi que no miren més enllà del pati posterior. Les agressions a la terra han de poder ser transversals a lis qui les miren des de les seves cases com a lis que no: lis que viuen en el camp, però també lis de la ciutat; lis que pateixen els efectes contaminants en l’aire que respiren, però també lis qui en poden respirar un altre; lis que han sigut desposseïdis de les seves llars i territoris ancestrals, com també lis que estan sent amenaçadis a vendre terres al seu nom per a una super-plantació de plaques fotovoltaiques.

Les agressions a la terra, en definitiva, també són internacionals i la seva resposta, per tant, no pot ser més que internacionalista.

Perquè una perspectiva anarquista

Com La Màquia, grup organitzat anarquista transfeminista, creiem important explicar perquè aquesta perspectiva ens sembla fonamental per a organitzar-nos en la defensa de la terra. A més del perquè parlar de terra i no territori i el “ni aquí ni enlloc”, que formen part del que entenem com a ètica anarquista, també hi ha altres aspectes que volem anomenar:

· Perquè som antiautoritaries: la dominació de la terra, així com també les dominacions patriarcals i colonials, formen part del poder i control que, creiem, només podrem enfrontar radicalment si podem explicar-les en el seu conjunt. El racisme, el patriarcat, el colonialisme o l’extractivisme els entenem com a sistemes de dominació les pràctiques de les quals radiquen en el poder i la jerarquització de les nostres vides (la de totis). És per això, que necessitem un posicionament antiautoritari que subverteixi d’arrel aquestes relacions.

· Perquè creiem en una pluralitat d’estratègies: la lluita per la defensa de la terra ha de poder abraçar tantes pràctiques com comunitats habiten en els entorns. En aquest punt, volem recordar els posicionaments de lis companyis d’Stop Cop City a Atlanta que lluiten contra la imposició d’una ciutat policial en un territori ancestral. Ellis ens expliquen que una de les receptes perquè el posicionament contra l’explotació d’aquesta terra i contra la policia sigui compartit per un gran nombre de comunitats, és justament que les diferents estratègies de lluita tinguin lloc i que unes no neguin les altres. Recollint el seu exemple, necessitem tant acció directa, com tasques de logística, de construir relat sobre el que ocorre i de comunitat i suport mutu.

· Perquè l’estat mai serà la solució: malgrat la utilitat específica (que no neguem) de mesures legalistes contra la paralització de macroprojectes que tant s’utilitzen en lluites concretes, creiem que en el cas d’aconseguir quelcom no és més que un pegat. Les agressions a la terra van vinculades inherentment a l’existència de l’estat en si, ja que necessita d’aquesta explotació per a sostindre’s. Encara que puguem trobar (de forma habitualment esgotadora) alguna bretxa en el marc legal, la lògica de dominació de l’estat trobarà la manera de predominar. Potser, s’atura momentàniament a un lloc per a fer un sprint en uns altres, potser s’utilitza com a moneda de canvi d’alguna política institucional entre partits o potser només s’estarà esperant el primer moment en el qual deixi de prioritzar-se per a tornar a atacar. L’estat, així com les seves forces de control en els territoris, sempre vetllaràn per la dominació perquè és la seva naturalesa i, per tant, creiem que desafiar-los des dels seus propis mecanismes no pot ser l’única resposta.

· Perquè som antimilitaristes: una de les principals expressions que té el militarisme en el terreny és per a protegir els projectes extractivistes en els espais denominats zones de sacrifici (és a dir, zones que deixen de tenir “valor” per si mateixes per a ser explotades en benefici d’altres territoris). Perquè les grans explotacions de recursos puguin produir-se, es necessita la força militar que les protegeixi (femení). Al mateix temps, perquè la indústria militar pugui continuar existint, es necessita l’extractivisme de recursos naturals i terres rares que permeten la creació de la maquinària de guerra i del flux econòmic del saqueig.

En definitiva i per a acabar, la defensa de la terra no pot entendre’s d’una altra forma que la defensa de la vida, la de totis, i la manera en la qual plantegem les nostres tàctiques i discursos necessita ser capaç de reflectir-ho.

Nosaltris som també part d’aquesta vida i necessitem defensar-la com quan, per mitjà de l’autodefensa, defensem els nostres cossos dels atacs de la dominació.

La defensa de la terra és una manera d’anomenar el nostre compromís amb la vida i amb la llibertat de totis.

per l’anarquia,