Des de fa setmanes veiem grans protestes als carrers de França liderades per joves, que s’han estès per tot el país. No és casual que aquesta espurna comencés en barris perifèrics, és aquesta joventut la que conviu cada dia amb les violències que generen les desigualtats estructurals, la que sobreviu en condicions de precarietat i empobriment, ignorada i desatesa per l’estat. Es tracta d’una joventut que viu cada dia el racisme i la violència per part de la policia, i que veu com aquesta violència s’exerceix també injustament contra les seves famílies. No és casual que fos la generació Z dels barris perifèrics, dels Banlieues, la que prengués la metxa d’aquestes revoltes i que aquestes s’estenguessin com la pólvora. Una joventut que ni creu ni s’identifica amb la política institucional ni amb el món decadent que aquesta ha construït.
Hem vist imatges belles dels dies de revolta als carrers en flames, ens hem alegrat en veure a la policia retrocedir en nombroses ocasions i hem vist també una mobilització general on persones adultes, com Armilles grogues, familiars, professors o treballadors de tota mena sortien als carrers a defensar aquestes joves i a protestar colze a colze amb ellis. Amb les brases encara enceses a França, el passat 24 d’octubre, a Barcelona, vam veure com també persones molt joves sortien al carrer a partir d’una convocatòria anònima que replicava el nom de les mobilització franceses «Instituts indignats» i inspirada per aquestes. No és d’estranyar, fa setmanes que moltis veiem amb admiració l’enteresa amb la qual estan sortint a lluitar als carrers de França, alhora que veiem amb ràbia la desmesurada repressió i com els poders d’estat la justifiquen. Tampoc falten els motius aquí per a sortir als carrers.
No obstant això, les reaccions de l’alcalde de la ciutat i la consellera d’interior de la Generalitat, així com dels mitjans no han trigat a criminalitzar al jovent, i a titllar les propostes de desorganitzades i caòtiques i a la joventut com a massa despolititzada, utilitzant discursos racistes i xenòfobs, alimentant l’odi i l’assenyalament d’una part de la joventut. Se subratlla una vegada i una altra que aquesta manifestació apareix del no-res, que no està vinculada a cap mena de mobilització política, com si no vinguéssim de setmanes, mesos i anys de reivindicacions pel malestar entorn de les condicions de la sanitat, l’educació, l’habitatge, els creixents posicionaments feixistes a nivell social i polític, l’auge de guerres i genocidis, o un col·lapse climàtic cada vegada més evident. Veient com es duen a terme tortures i deportacions il·legals amb gran impunitat a Ceuta. O com si aquests joves no visquessin en la realitat dels seus barris amb majories de població migrant o racialitzada en contextos altament precaritzats i vulnerabilitzats, veient com la pantomima de la política institucional que no és capaç de plantejar solucions a les necessitats de la gent i especialment dels barris perifèrics. Testimonis en primera persona de l’augment de la impunitat amb la qual el racisme s’expressa a les aules, en les constants batudes i identificacions policials als carrers, en els serveis socials quan van les famílies a la recerca d’ajuda,…sobren motius per a comprendre perquè algunes surten al carrer amb ràbia. Una ràbia que apunta majorment a cadenes empresarials, grans empreses, botigues d’esport plenes de símbols d’estatus de «la bona vida» inabastable que ens volen vendre…en contra de la policia.
Aquests dies posteriors estem assistint a un discurs unificat per part dels partits polítics de l’Estat Espanyol, tertulians i periodistes orientats a generar un consens mediàtic de criminalització d’aquests joves, i també d’unes certes pràctiques polítiques. Una vegada mes, veiem com l’Estat i els mitjans de comunicació apuntalen el discurs dels bons manifestants i els dolents. Les protestes dignes de reconeixement que encaixen dins del marc de l’Estat i les seves formes, i les que el posen en qüestió i es presenten com a ingovernables i que per tant, són mereixedores de la repressió mes dura possible. Estem veient com s’està amenaçant a famílies amb ingents quantitats de diners a pagar, intentant atemorir-les i que aquestes es posin en contra dels joves i els impedeixin sortir a protestar al carrer.
Estan duent a terme una forta repressió i defensant un discurs sobre la necessitat de «mà dura», justificant les càrregues policials davant joves i fins i tot menors d’edat, amb més de cent detinguts en una sola nit, amenaçant amb persecució i encoratjant a xivar-se. Intenten interpel·lar a un perfil ciutadà que empatitza amb la classe propietària i empresarial, sigui perquè pertany o perquè s’han cregut la mentida de la classe mitjana i les seves aspiracions de progrés. Apel·lant a aquest sentit comú que manca de consciència social, busquen que la població general doni l’esquena a la joventut, o almenys a una part d’ella. Ho veiem també amb la demanda que està fent la policia als directors i professors dels centres educatius perquè delatin i entreguin als seus alumnes, als quals haurien de tenir el deure i la responsabilitat de cuidar i protegir, fins i tot de la policia.
També assistim al silenci d’una part dels moviments socials. En el millor dels casos per estupefacció davant uns fets inesperats i no saber com actuar, en la pitjor de les sospites, per haver comprat el discurs que no és una cosa política i que posa en risc les altres bones causes per les quals s’està lluitant. Com si el fet que la dreta estigui aprofitant de les revoltes per a promoure el seu discurs d’odi soscavés d’alguna manera la legitimitat de la ràbia i la capacitat d’acció política d’aquestes joves. Pensem que no és moment de quedar-se calladis, seria un error quedar-nos en una vitrina de vidre mirant com si fos una cosa aliena mentre això succeeix als carrers, veient-ho com alguna cosa que pertorba el programa de les mobilitzacions previstes. Tota aquesta criminalització l’hem viscut moltes altres vegades, l’assenyalament intencionat com a «radicals, antisistemes, que només volen sortir a calar foc, destruir i sembrar el caos i entorpir la mobilització pacífica dels legítims manifestants». I continuarà passant, no seria d’estranyar que ho tornem a sentir en les pròximes mobilitzacions, i el que està succeint ara no fa sinó aplanar aquest terreny. Tenen por, por que les mobilitzacions s’estenguin i els desbordin, que no les puguin cooptar i instrumentalitzar per als seus propis fins, com intenta el PSOE amb les mobilitzacions per l’habitatge.
Mentre els de dalt veuen amb temor la possibilitat que aquesta revolta juvenil s’estengui per més ciutats de l’Estat Español i països, nosaltris volem donar suport aquesta generació que apunta decidida, amb ganes de posar el cos i sortir al carrer. Pensem que tenim el deure de donar-lis suport, com adultes, professoris, veïnes,… També, com a persones que portem temps organitzades políticament, i des de l’experiència en la lluita i amb la repressió hem de posar a disposició els coneixements i els recursos que tenim, com, per exemple, fent accessible els recursos antirepressius per a aquests joves i les seves famílies, creant ponts i articulant els diferents malestars i lluites, des del suport mutu construint comunitats en lluita i resistència. Hem de mostrar-los que no estan solis, que volem i podem lluitar juntis per a canviar aquest món.
Corren aires de revolta, no sabem com continuaran els esdeveniments, però el que sí que sabem és de quin costat volem estar.