La promotora que va decidir parlar

Victoria va veure morir la seva germana als braços de la seva mare. No era una malaltia estranya. Era una malaltia curable. Però a la seva comunitat, a la Chiapas rural dels anys vuitanta, no hi havia metges, ni clínica, ni diners per comprar medicaments.

A casa eren tretze germans. Tres van morir. El seu pare treballava a les finques cafetaleres per guanyar uns pesos que amb prou feines servien per comprar blat de moro. Menjaven tortillas amb sal. Quan arribava el fred, no hi havia sabates suficients. Quan arribava la febre, només hi havia espera.

Chiapas era —i continua sent— un dels estats més empobrits de Mèxic. Les comunitats indígenes patien l’herència d’un sistema de finques que havia concentrat la terra en poques mans des de l’època colonial. Tot i les reformes agràries del segle XX, moltes famílies seguien sense accés real a serveis bàsics. A principis dels anys noranta, la reforma constitucional que permetia privatitzar terres comunals i l’entrada en vigor del TLCAN van aprofundir la sensació d’amenaça i abandonament.

En aquest context, la Victoria va rebre una invitació: un curs de salut comunitària organitzat per la xarxa clandestina que després seria l’EZLN. Va vendre un pollastre per pagar el viatge. Va aprendre a reconèixer símptomes, a preparar remeis, a atendre parts. Va entendre que moltes morts no eren inevitables, sinó conseqüència d’un sistema que marginava els pobles indígenes.

Poc després li van parlar d’una organització que lluitava contra la injustícia. Li van deixar temps per pensar si volia entrar-hi. Ella va pensar en la seva germana. I va dir que sí.

Fotografía de la comandanta Ramona del EZLN

Al principi, la seva lluita va ser dins del mateix poble. Alguns homes deien que no calia que les dones assistissin a reunions: ells ja portarien la informació a casa. Victoria tenia por de parlar. Pensava que els homes sabien més, que la seva veu no era suficient. Però un company la va animar a intervenir. Va començar a informar en assemblees. Va defensar que les dones havien d’estar presents quan es prenien decisions que afectaven tota la comunitat.

Quan l’1 de gener de 1994 l’EZLN es va aixecar en armes, Victoria ja era part activa del moviment. No només com a miliciana, sinó com a promotora de salut i com a organitzadora comunitària. La revolució no va començar per ella amb un fusell, sinó amb una pregunta: per què els pobres moren més?

Amb la construcció de l’autonomia zapatista —els Caracoles, les Juntas de Buen Gobierno, els sistemes propis d’educació i salut— les dones van assumir responsabilitats que abans els estaven vetades. Van crear cooperatives productives, van impulsar la participació femenina en càrrecs polítics i van fer efectiva la Llei Revolucionària de les Dones, que reconeixia el dret a decidir sobre el matrimoni, la maternitat i la participació política.

Les dones zapatistes no només van acompanyar la revolta; la van modelar. Van contribuir a reduir la violència domèstica, a transformar la vida quotidiana i a consolidar estructures d’autogovern en un territori històricament desposseït.

Victoria va començar volent aprendre a curar.