WoMin: defensar la terra, descolonitzar el futur
Hi ha llocs on la terra no és propietat: és pertinença. No és capital: és memòria. A molts països africans —del Camerun a Burkina Faso, de Guinea Conakry al Congo— el territori ha estat històricament un espai de disputa. Primer, el colonialisme europeu va convertir el continent en font inesgotable de matèries primeres: or, cautxú, petroli, coltan. Després de les independències polítiques, les fronteres van canviar de nom, però no de lògica. Les economies van continuar orientades a l’exportació, els deutes externs van créixer i les corporacions multinacionals van ocupar el lloc dels antics imperis.
L’extractivisme contemporani —mineria a gran escala, petroli, monocultius— s’inscriu en aquesta continuïtat. No és només un model econòmic: és una forma de poder. Decideix què val, què s’extreu i qui assumeix el cost. I el cost, massa sovint, recau sobre les comunitats rurals i, especialment, sobre les dones.
En aquest context neix WoMin African Alliance, una aliança ecofeminista panafricana que acompanya comunitats afectades per projectes extractius i defensa el dret a dir “no”. Tal com explica l’economista Georgine Kengne en una entrevista recent, defensar el territori no és només una qüestió ambiental o econòmica: és també un procés de descolonització i de despatriarcalització.
Perquè quan arriba una mina, no només s’obre la terra. Es trenquen equilibris invisibles. Les dones —que sovint no consten com a propietàries legals, però que cultiven, recullen aigua, preserven llavors i sostenen la vida quotidiana— són les primeres a veure’s desposseïdes. Perden camps, fonts, plantes medicinals, espais comuns. I amb això, perden autonomia. El sistema extractiu negocia amb governs i elits masculinitzades, ofereix compensacions insuficients i ignora el treball de cura que manté les comunitats vives.
Dones de la comunitat protestant durant l’Espai Alternatiu del Banc Africà de Desenvolupament a Costa d’Ivori.
Tanmateix, la història africana és també una història de resistència femenina. Les dones han participat activament en lluites anticolonials, en mobilitzacions contra impostos injustos, en moviments pagesos i en xarxes comunitàries de suport. Han defensat el territori amb el cos i amb la paraula. Han sostingut economies locals quan els mercats globals imposaven dependència. Han convertit la quotidianitat en espai polític.
WoMin beu d’aquesta tradició i la reformula des d’una mirada ecofeminista. Acompanya processos de formació i conscienciació, connecta lluites locals amb estructures globals de poder i reivindica que la justícia ambiental no pot existir sense justícia de gènere. El seu plantejament és clar: no hi ha sobirania real si les comunitats no controlen les seves terres; no hi ha llibertat si les dones continuen excloses de la presa de decisions.
En un moment marcat per la crisi climàtica i per una nova cursa global pels recursos —ara també sota el paraigua de la “transició verda”— la seva veu és incòmoda i necessària. Recorda que no tot progrés és neutral, que els minerals que alimenten les nostres tecnologies tenen origen i conseqüències. I que qualsevol futur habitable passa per posar la vida, i no el benefici, al centre.
Defensar la terra és defensar la dignitat. És afirmar que el territori no és una mercaderia, sinó un espai de relacions. És entendre que la lluita contra l’extractivisme és també una lluita contra les estructures patriarcals que l’han sostingut. I és, sobretot, reconèixer que moltes dones —anònimes, rurals, sovint invisibilitzades— estan traçant camins de resistència que ens interpel·len a totes.