Sudan era, abans de la partició amb Sudan del Sud, el país més gran d’Àfrica. Del seu sòl s’extreuen or, petroli i gas natural, crom i urani. També és dels primers països africans que van alliberar-se del colonialisme, i en la seva història es troben les faraones negres de les 11es i 15es dinasties faraòniques, les quals ja van lluitar en els albors de la història contra l’imperi Romà i Grec.
En la seva realitat actual és troba el llegat d’una història colonial, de militarització, dominació masculina i d’espoli de la terra i els recursos.
Fins l’any 1956, va estar sota condomini Britànic i Egipci, el qual deixà en el territori una forma d’operar que divideix el país. Al nord, la població són majoritàriament àrabs sudanesos, entre els quals es troben les elits econòmiques i polítiques de l’administració del país. Al sud són comunitats i minories ètniques negres, les quals escapen les lògiques dels Estats-Nació (i no segueixen les fronteres imposades per la colonització europea).
Al llarg de la seva història recent, Sudan ha s’ha vist travessat per 3 guerres civils. Des de la marxa del govern colonial, ha sigut colpejat per recurrents cops d’Estat i l’establiment de successius governs militars.
L’any 1985 grans mobilitzacions intentaren garantir major participació política dins del país, finalitzades quan Omar al-Bashir estableix una dictadura que es perllonga els següents 30 anys. Elimina la premsa i els partits polítics, concentra en la seva persona tots els poders i destina un 60% dels pressupostos en despesa militar. És durant el seu règim, i després de que a l’àrea de Darfur s’alcessin contra l’abandó, que es produeix un genocidi contra les ètnies Fur, Masalit i Zaghawa. Els paramilitars que perpetren aquest genocidi, coneguts com a Janjaweed, van ser finançats en la seva creació pel règim d’Al-Bashir, i s’integren després en el sistema de seguretat de l’Estat amb el nom de RSF (Rapid Suport Forces). Entre les seves nombroses files hi ha molts joves mercenaris obligats i usats com a eines d’extracció. Més endavant van rebre també finançament i reconeixement de la Unió Europea pel control de les fronteres i la migració.
Les llibertats que tenien les dones van anar-se’n en orris amb la dictadura: es jutjaven les relacions personals, es prohibí l’ús de peces de roba que no reflectissin la identitat fundamentalista de l’Estat, així com la independència de viatjar sense el consentiment d’un home. Les sancions imposades eren molt elevades i amb voluntat d’humiliació cap a les dones. A més, el règim d’al-Bashir practicava la discriminació racial de les tribus africanes en detriment de les tribus del desert.
Dones en les marxes de la revolució sudanesa, Khartum, 2019.
El 2019 és produeix un alçament massiu contra el règim i la seva corrupció, que ha portat a la població a una pobresa severa, amb un detriment dels serveis públics i una inflació molt elevada, on el preu dels aliments bàsics és triplicat. Cau el règim de Al-Bashir, i sota una falsa promesa de transició a govern civil i futures eleccions fets alhora que reprimeixen l’alçament, prenen el govern el Consell Sobirà del Sudan, una coalició de les RSF i les SAF (Forces Armades del Sudan). Dos anys més tard comença la guerra entre els líders d’aquestes dues potències, que dura fins l’actualitat.
El que es pinta com una guerra civil entre pobles primitius que es maten entre si, és en realitat una guerra imperialista amb el suport de diferents potències (Wagner, Russia, i Emirats àrabs amb les RSF, Irán i Arabia Saudi amb les SAF) i l’espoli dels recursos del territori.
Aquesta guerra ha assassinat a milers, ha obligat a més de 13 milers de persones a marxar del país i està sent especialment violenta cap a les dones, usant la violació de manera sistemàtica com a arma de guerra per allà on passa.
En la colònia anglesa, els moviments d’alliberament i independència es coïen en els salons de les dones, on elles organitzaven ponències, discussions i la lluita per preservar la seva cultura. Durant els trenta anys del règim de Bashir es va generar un gran ressentiment feminista, que va explotar en massives manifestacions feministes alhora que les primaveres àrabs (2013). A l’inici de la revolució de desembre (2018), no fixaven l’hora de les manifestacions per tal de sorprendre al règim. Les manifestacions començaven quan una de les dones feia sonar el zaghrouda.
A partir del 2013, creen els comitès de resistència o “comitès de barri”, petits grups de veines amb presencia a cada poble, ciutat i barri, organitzades contra el règim. Aquestes xarxes informals descentralitzades, sense portaveus ni dirigents, capaces de mobilitzar a milions de persones, són la punta de llança del moviment revolucionari. En les manifestacions, les dones ocupaven les primeres linies, l’atenció mèdica i feien sensibilització de la situació patriarcal del règim. També van fer una ocupació feminista de la plaça del Quartell general de l’exèrcit de Jartum durant un mes. Una de les victòries de la revolució va ser l’elaboració del Pacte del Poder Popular, amb una clàusula amb l’acord d’una representació mínima del 60% de dones en els esdeveniments polítics i en les comissions de resistència.
Amb l’inici de la guerra, les dones sudaneses han organitzat les «sales d’intervenció d’emergència», amb la fi de proporcionar aliments, cuidar a qui està ferit, proporcionar refugi, netejar carrers i reconstruir ciutats després dels bombardejos. Han arribat a construir barricades per evitar que les RSF entressin als barris i saquegessin les llars, matessin i violessin a lis veinis. Atrapades entre dos forces armades, han multiplicat les iniciatives de solidaritat local que lluiten i practiquen el suport mutu davant els fracassos de l’Estat.