La memòria és esborrada pels sionistes i, a la vegada, per la narrativa patriarcal de la història. Però la història palestina té una altra cal·ligrafia: la de les dones que escriuen amb farina, amb pamflets clandestins, amb pedres, amb claus penjades al coll.
A la fi del segle XIX, quan el sionisme començava a organitzar el seu projecte colonial, les dones palestines ja s’organitzaven també. El moviment associatiu de dones va néixer llavors amb un propòsit inseparable: l’alliberament de les dones i la lluita contra la colonització. En 1884 van protagonitzar la primera acció política registrada contra l’establiment d’assentaments i el robatori de terres. No defensaven només camps d’oliveres: defensaven la continuïtat dels noms, la respiració dels llogarets.
Durant el Mandat Britànic, mentre el sionisme es consolidava com a força política i financera, elles van multiplicar conferències, comitès, xarxes d’ajuda. Assistien a ferits en les protestes, cridaven a la desobediència civil, sostenien l’estabilitat de la llar quan els líders eren empresonats o exiliats. En altres llocs del món, les demandes feministes se centraven en reformes civils; a Palestina, les dones exigien l’abolició de la Declaració Balfour, la restricció de la immigració sionista i millors condicions per als presos polítics. Entenien que sense l’alliberament de Palestina no hi hauria emancipació possible.
En 1921 van fundar la primera Unió de Dones Àrabs Palestines. Les dones de les ciutats estaven connectades amb la pagesia i els alertaven de les terres venudes i expropiades. Urbanes i rurals van col·laborar per a transportar armes, intercanviar informació, vigilar camins, alliberar detinguts. La resistència no era un eslògan: era estratègia, era xarxa, eren cures armades.
En 1929, més de dues-centes dones van participar en la Primera Conferència de Dones Àrabs Palestines. Van sortir als carrers, es van enfrontar a la policia britànica, van auxiliar als ferits; moltes van ser màrtirs. Davant les prohibicions de mobilització, es van manifestar dins dels seus vehicles, van recórrer els carrers fent sonar els clàxons contra la Declaració Balfour. Van enfrontar amb creativitat les restriccions.
Una manifestant sosté una bandera palestina durant els enfrontaments amb les tropes israelianes en una protesta al sud de la Franja de Gaza. (Reuters)
En els anys trenta, amb la intensificació de l’expropiació i la militarització, van sorgir grups com Les Companyes del Qassām. Van amagar i van transportar armes, van escriure cartes exigint l’alliberament de presoners, van combatre. Algunes, com Fātima Gazāl, van pagar amb la vida. La seva presència en la primera línia va alterar valors i costums; l’estatus polític de la dona palestina es va elevar enmig de la guerra. La lluita transformava també la societat.
Després va arribar 1948. La Nakba. Més de la meitat de la població va ser expulsada, centenars de llogarets destruïts. Enmig del desarrelament, elles van fundar associacions d’assistència, hospitals i clíniques. En els camps de refugiats van organitzar alfabetització, llars d’infants, suport a presos i a les seves famílies. Quan la supervivència familiar va dependre del seu treball fora de casa, aquesta necessitat va obrir també una consciència política nova. Van entrar en les organitzacions i comitès polítics, van crear la Unió General de la Dona Palestina. No van demanar permís per a existir políticament.
En la primera Intifada, l’anomenada “Rebel·lió de les pedres”, el seu paper va tornar a fer-se visible per als mitjans internacionals: van participar activament en manifestacions, vagues, elaboració de pamflets i en el sosteniment de la llar, assumint lideratge quan els homes eren detinguts. Però no era novetat: era continuïtat històrica.
Avui, quan una de les principals estratègies del projecte colonial continua sent l’expulsió i la demolició massiva de cases, són elles els qui s’interposen entre l’excavadora i la porta. Defensen les cases com qui defensa un arxiu viu. Enfront d’un feminisme blanc que mira la llar sols com a espai de tancament, la dona palestina el resignifica: quedar-se no és submissió, és resistència, és garantir que la comunitat sobrevisqui al setge. Cuidar no és obeir, és sostenir la infraestructura de la lluita.
Recordem a les dones palestines assassinades en el genocidi; metgesses que sostenien hospitals sota bombardeig, periodistes que narraven i fotografiaven mentre queien els edificis, mares que organitzaven evacuacions, militants que articulaven comunitat sota setge. Nomenar-les únicament com a víctimes passives suavitza la violència i neutralitza la seva agència política. No van morir al marge de la resistència: van ser assassinades perquè la van sostenir.
Perquè a Palestina l’alliberament colonial i l’alliberament de les dones no són processos paral·lels: són el mateix combat. No hi haurà emancipació de les dones sota ocupació sionista. Elles ho van saber des del principi, quan van lligar el seu destí al de la terra.
La memòria podrà ser demolida en els llibres oficials. Però mentre una dona palestina romangui dempeus enfront de casa seva, mentre sostingui la clau del que va ser i del que serà, la història es construirà des de les seves mans.