La memòria de l’Iran ha estat sota vigilància durant dècades. Des de la instauració de la República Islàmica de l’Iran el 1979, el poder no només va canviar l’estructura de l’Estat, també va intervenir en la vida diària de les persones. El nou poder va regular la manera de vestir, va limitar la veu d’algunes en l’espai públic i va reforçar l’autoritat patriarcal dins de la llar. El 1983 l’ús obligatori del hijab es va convertir en llei.

Però la història de l’Iran no està feta només de lleis i decrets. També està feta de petits gestos de desafiament, de xarxes que es creen quan protestar és perillós, i de dones que converteixen la restricció en organització. La revolució que va enderrocar al “sha” prometia un nou començament. No obstant això, el març de 1979, poques setmanes després del canvi de règim, milers de dones van prendre els carrers per a protestar contra la imposició del vel obligatori. Aquell moment va deixar una reflexió clara: canviar un règim no garanteix llibertat si les estructures de poder romanen intactes. Una revolució que substitueix una autoritat per una altra, però manté la jerarquia i el control sobre la vida, no transforma realment la societat.

En els següents anys, les lleis van consolidar desigualtats en temes com l’herència, el matrimoni i la custòdia dels fills/es. L’Estat va crear organismes per a vigilar la “moral pública”, entre ells la “Gasht-e Ershad”, coneguda com la policia de la moral. Així, la vida quotidiana va quedar marcada per controls que afectaven des de la roba, fins a la música i altres expressions culturals.

Fins i tot en aquest context de forta repressió, van sorgir noves formes de resistència. Van sorgir formes de suport mutu i organització descentralitzada. Estudiants, periodistes, advocades i treballadores van impulsar campanyes per a canviar les lleis discriminatòries. El 2006, per exemple, la campanya “Un milió de signatures” va intentar reformar normes a través d’informació legal i organització social. Moltes vegades aquestes iniciatives van ser reprimides, però les xarxes de suport van continuar existint.

Al setembre de 2022, el nom de Mahsa (Jina) Amini va donar la volta al món. Va ser detinguda a Teheran per suposadament no portar correctament el hijab i va morir sota custòdia policial. La seva mort va provocar protestes en desenes de ciutats. El lema “Dona, Vida, Llibertat”, sorgit del moviment de dones kurd, es va convertir en el centre d’una mobilització que reunia moltes de les demandes acumulades al llarg dels anys. Va haver-hi marxes, vagues i actes simbòlics com llevar-se el vel en públic.

Encara que les grans manifestacions van disminuir amb el temps, la resistència no va desaparèixer. Va canviar de forma. Es va tornar més discreta i quotidiana. En barris i universitats, petits grups s’organitzen sense líders visibles per a reduir riscos. Les famílies de persones detingudes se secunden entre si. Des de fora del país, la diàspora denuncia el que ocorre. Dins de l’Iran, moltes dones continuen desafiant el codi de vestimenta, fins i tot després que el 2023 i 2024 s’aprovessin lleis més estrictes per a reforçar les sancions.

Una dona iraniana protesta al carrer per la mort de Mahsa Amini

Enguany, un nou aixecament va confirmar que el conflicte continua latent. Les protestes del 8 de gener es van organitzar de forma descentralitzada mitjançant mobilitzacions de carrer, xarxes universitàries i vagues en basars, amb la participació de treballadores i minories ètniques com kurds i baluches. Treballadors tècnics i joves amb coneixements digitals van exercir un paper clau en l’organització local. Paral·lelament, col·lectius en la diàspora com la Xarxa d’Acció Solidària amb Palestina (PSAN) i el grup feminista Vermella format per activistes iranians a l’exili es van organitzar per a pensar estratègies enfront de la repressió i construir aliances més àmplies.

La resposta de l’estat com en altres ocasions, ha estat desproporcionada: talls totals de comunicacions, apagades d’internet i un ús sistemàtic de la violència, amb milers de morts i desenes de milers de detencions.

La tensió interna sobre la representació política del moviment ha augmentat, amb sectors monàrquics a l’exili intentant influir mediàticament, mentre que activistes independents proclamen que cap intervenció estrangera pot substituir l’organització interna.

Perquè les demandes van molt més allà del hijab. Inclouen igualtat davant la llei, fi de la violència estatal, llibertats civils reals i justícia econòmica en un context d’inflació i dificultats materials. També reclamen major participació ciutadana i menys concentració de poder en estructures no triades directament. En resum, qüestionen el sistema polític i social en el seu conjunt.

En aquest procés, la comunitat és fonamental. El suport mutu protegeix i sosté la resistència quotidiana. Quan una dona camina sense vel per una avinguda de Teheran, no està completament sola: hi ha ulls que acompanyen i mans que sostenen. Quan una estudiant canta en la seva universitat, la seva veu trenca més que el silenci. El seu gest connecta amb moltes altres veus silenciades. Resistir no sempre significa enfrontar-se directament a l’Estat; a vegades significa sostenir vincles i no deixar que la por trenqui la comunitat.

Presentar a les dones iranianes com a víctimes és incomplet. Han estat protagonistes actives de la vida política i social del país. Han denunciat, ensenyat, organitzat campanyes, acompanyat a famílies afectades per la repressió i, en molts casos, han pagat amb presó o amb la seva vida.

La lluita pels drets de les dones i de les persones dissidents a l’Iran no és nova. És un procés que ve des de 1979 i continua fins avui. Canvien les consignes i les estratègies, però es manté una idea central: la dignitat i la llibertat no poden imposar-se ni llevar-se per decret. Mentre aquesta convicció continuï viva en la societat, la història continuarà escrivint-se des de baix.